Mirem amb horror i tristesa cap a Brussel·les.  Els nostres pensaments estan amb les víctimes, els ferits, els seus familiars, els seus amics, però també amb les persones que no han patit directament, però que veuen les seues vides alterades.  Perquè aquesta brutal, inhumana violència és profundament detestable.  És difícil, vistes les imatges de Brussel·les, demanar prudència a la ciutadania, però justament és ara especialment necessària.

Els atacs a París al novembre van ser dirigits contra llocs on la gent li agrada passar el seu temps lliure.  Les bombes de Brussel·les apunten a la capacitat de mobilitat, la línia vital dels estats moderns.  Un model de terror ja provat als atemptats de rodalies de Madrid, dissenyat per causar terror a tota la societat: en el seu punt de mira no estan representants de govern o l’economia.  Sinó tothom.  Als terroristes no importa qui patirà quan compleixen els seus objectius.  Fins i tot pot haver simpatitzants dels terroristes entre les víctimes.  Tindrien llavors mala sort, de la mateixa manera que els altres.

Sabem que no és possible una protecció completa contra aquests atacs.  Ni tan sols quan els governs responen establint l’antiga tensió entre seguretat i llibertat que afirma que un possible major nivell de seguretat suposa una segura restricció de les llibertats civils.  La temptació es demanar contundència i, pels governants, buscar donar impressió de.  Com a França, que des dels atacs de novembre viu en estat d’excepció i bombardejant Siria.  Però algú creu que aquests terroristes suicides s’aturaran així?  Potser ara, amb el terrorisme afectant les nostres vides, es podrà fer un pensament i començar a intentar resoldre en origen les causes que ocasionen tants conflictes, tants refugiats, tanta bogeria.