La nostra ciutat no va sobrada d’edificis emblemàtics i, en aquest sentit, és notícia els 300 anys de l’Ajuntament. Per a que la ciutadania puga coneixer-lo millor s’ha previst organitzar visites guiades per a les persones interessades. Molt aviat es coneixeran horaris i formes d’inscripció. De moment, s’ha fet una primera visita amb gent dels mitjans de comunicació. Antoni Josep Gascó va guiar el recorregut.
L’edifici segons Antoni Josep Gascó i Sidro (cronista de la ciutat)
En 1716, la corporació municipal castellonenca, es va assentar al noble edifici municipal que avui tanca la plaça Major de Castelló pel seu costat oest. La història de la construcció d’aquest edifici, de solemne i noble façana, és complexa, i sobre ella, anem establir uns somers apunts.
Per als regidors del final del segle XVII, les noves construccions amb què s’estava millorant Castelló desmereixien el primitiu i fins llavors únic, palau consistorial gòtic de la plaça de l’Herba, que amenaçava ruïna, a més de ser insuficient per a una comesa burocràtica cada vegada més laboriosa. En principi es va deliberar ampliar les seves dependències fins al carrer del Batlle, avui Cavallers, però els preus taxats dels habitatges d’aquesta àrea, van fer desistir de l’obstinació, en 1681. Pocs anys més tard, es pensa ubicar l’ajuntament a la part del darrere del cementiri, que ocupava part de l’actual plaça Major i l’àrea on es troba l’actual edifici consistorial. Per fer front a les obres, la corporació acorda vendre les cases de propietat municipal situades a l’ala est del cementiri, al costat del flanc esquerre del campanar , envers els ingressos obtinguts s’acorda comprar els altres habitatges particulars ubicats a la plaça Major.
A més, en 1705, es proposa a la cartoixa de Vall de Crist, de la qual depenia l’església de Santa Maria, la permuta de l’antiga abadia, situada a la plaça Major, a l’esquerra de la torre de les campanes, per la àmplia casa de la vídua de Jerònim Giner, que era a la plaça de l’Herba i formava cantonada amb el «carrer Sabaters» avui Colon. D’aquesta manera quedava una àmplia esplanada entre el nou ajuntament i l’església, que s’anava a convertir a la buidada plaça Major.
Sobre plànols de Gil Torralba de 1687, el valencià Melcior Serrano, omnipresent en aquests anys en l’arquitectura local, va ser el mestre de les obres del nou palau corporatiu, segons un ampli plec de condicions signat en 1689, curiosament ja escrit en castellà. Segons explica el notari i cronista de la ciutat Llorens de Clavel, que va estar present a l’acte, la col·locació de la primera pedra, va tenir lloc el 30 setembre 1689.
Després de 27 anys, de complicades construccions, per la falta de liquiditat que va suposar aturades i retards, es va concloure l’immoble, de solemne façana clàssica, gens d’acord amb els gustos barrocs del moment i, traslladats al nou i flamant edifici, mobles i documentació del medieval casalici, els regidors van prendre possessió de la seva nova casa el dos de febrer de 1716, data en la qual, així mateix, es va acordar declarar a Sant Blai, patró de la vila, juntament amb els ja venerats Sant Cristòfol i Sant Roc, a més de la Mare de Déu.
Entre el nou cementeri i el campanar va quedar un terreny en el qual en 1716, després de la seva oportuna subhasta, es van construir cases, les rendes de lloguer es van destinar a misses per les ànimes dels difunts de Castelló, raó per la qual van ser conegudes, fins la seva desaparició el 1987, com «cases d’ànimes».
A la plaça de l’Herba, l’edifici de la Llotja passà a ser seu la producció del cànem (1793) i es millora amb l’edificació d’un pis sobre els arcs de la planta baixa, en temps del governador Bermúdez de Castro. Davant seu, desapareixen els gòtics edificis de la Cort del Justícia, l’antic Palau Municipal i la presó, els solars són venuts a famílies benestants que edifiquen lluïdes habitatges.
Excepte la façana i alguns carreus a l’actual sala de reunió de regidors de la planta baixa, res queda a l’interior de l’actual ajuntament, de la primitiva construcció, de manera que és molt difícil fer-se a la idea de quina era la distribució de les estades del palau consistorial. Si és sabut que el 18 de setembre de 1887, van donar començament en l’anomenat «secà de Tosquella» les obres de la garjola del partit judicial de Castelló, a la qual es van traslladar, en 1898, els detinguts de la presó, situada des del edat mitjana als baixos de l’ajuntament, que va guanyar un considerable espai per dedicar-lo a funcions administratives i acomodament de la policia municipal. El fet que la presó de l’ajuntament (del que avui commemorem el seu tercer centenari) ocupés els baixos de l’edifici municipal, va provocar moltes anècdotes, atès que els presos s’enfugien excavant túnels que els portaven al cementiri annex, al lateral Nord de l’edifici consistorial.
La reforma més important i que ha perdurat fins als nostres dies, amb la supressió de les torretes que ocupaven els flancs de la façana frontal, es va iniciar el 1952. És l’època en què es construeix la sumptuosa escalinata de marbre, que ornamentaria el pintor Joan Baptista Porcar amb la realització dels al·legòrics murals que ocupen les parets Nord i Sud. Per al vestíbul del renovat edifici se li encarrega a l’escultor Adsuara una imatge en marbre de la deessa Minerva com a al·legoria homenatge a les històriques i doctes aules de la Llatinitat Castellonenca. Així mateix es va canviar el saló de sessions i el regi despatx de l’alcaldia. La ubicació de la font lluminosa de la Plaça Major va tenir lloc a finals de desembre de 1953.
Al saló de sessions es van situar les pintures dels fills predilectes de la ciutat que realitzés cap a 1915 Vicent Castell, a les quals posteriorment s’han afegit altres d’il·lustres patricis que han tingut el mateix enaltiment, realitzades per Adsuara, Traver Calzada, Ramon Catalán, Soler Blasco i Díaz Naya. En aquest saló de sessions, a part de la seva comesa institucional, que ja lluïa en el seu sostre des de 1843, la al·legòrica pintura al fresc referent a la victòria local sobre les tropes carlines, tal vegada obra d’Oliet o de Carbó, es celebraven balls de gala com el que el 13 de desembre de 1847, va organitzar el poeta Campoamor quan era governador civil de la província, amb motiu de començar a les obres del nou Passeig del Mar (avui Avinguda Germans Bou)
Ramón Catalán va pintar al fresc, el 1958, al tras-despatx del primer mandatari local, el sostre de la capella municipal (avui ocupada pel gabinet de premsa) amb al·legories religioses que en el centre presideix la imatge de la Patrona de la Ciutat, la Mare de Déu del Lledó.