Dijous passat, més de 150 persones vingudes de diferents pobles es reunien al templet del parc Ribalta, el motiu debatre al voltant de la confluència de les esquerres de cara a les eleccions generals. Que tanta gent acudisca a un debat, i més en ple mes d’agost ja reflecteix l’interès que té el tema. La cordialitat amb la qual va transcórrer el debat i la participació, va demostrar com la voluntat pot acabar amb els perjudicis creats, deixant en evidència alguns dels acudits que corrien per les xarxes.
Cal dir que pel temps que va durar el debat, el contingut va quedar pobre en conclusions, és un tret característic d’aquest tipus d’actes, on les declaracions se succeeixen però ens costa concretar propostes o solucionar problemes, no obstant això aquest debat va servir per a traure unes quantes idees.
D’entrada, tots els presents vam coincidir que el sistema electoral espanyol afavoreix un bipartidisme que no representa a la societat de l’Estat, aquest fet ve donat, principalment, per la demarcació electoral provincial, i el cas de les comarques de Castelló és un clar exemple.
Una de les coses que més em va preocupar del debat és que la urgència, l’oportunitat, el moment, la circumstància, estava per sobre del treball, la constància i l’esforç, com si no fórem conscients que guanyar unes eleccions no és una finalitat en si mateix, que les guanyem per governar, i això requereix una preparació. Sols cal observar els governs d’Ada Colau i Manuela Carmena per veure la facilitat amb la qual governa una i les dificultats que té l’altra per tancar polèmiques, on està la diferència?, en el treball previ a fer la candidatura, en el cas de Barcelona portaven molt més recorregut i han sabut sumar.
Per altre costat la idea de la unitat de l’esquerra, o confluència que diem avui en dia, està més vigent que mai. Sovint la defensem sense cap plantejament autocrític, sense una reflexió de per a què, o com ho fem, amb el perill que la unitat acabe esborrant del mapa el pluralisme. Les senzilles divergències en els punts de vista cal afrontar-les per a fer-nos més forts i no plantejar-lo com rinyes personalistes, matant amb aquesta etiqueta qualsevol debat raonat.
Altre tema que haurem de treballar és el sentiment corporativista. Si bé tots estàvem d’acord que calia ser generosos, també estàvem prou segurs que nosaltres érem els bons, cosa que evidencia la necessitat de treballar l’empatia. Poder acceptar els arguments dels altres es fa difícil quan es tracta de col·lectius, ja que quan tens un grup que et dona suport, no et cal integrar-te en els altres, i el sentiment “ultra” sorgeix, fins al punt que podem responsabilitzar als altres d’allò que estem fent nosaltres. Aquestes actituds són molt fàcils de superar en “petit comité” però ens cal enfocar-les millor en debats o assemblees multitudinàries com la que van viure.
Per concretar un poc, Esquerra Unida (EU) està treballant per a crear una plataforma que es diga Ara en Comú a tot l’Estat; Podemos no vol participar d’aquesta plataforma, ni vol confluir amb EU però en el País Valencià la situació estratègica de Podemos és diferent i sí que vol pactar amb Compromís, i que vol Compromís? doncs hi ha per tots els gustos, hi ha que són fans de la unitat popular, hi ha que creiem que per aquestes eleccions per les circumstàncies i amb certes condicions estaria bé un pacte, i hi ha que consideren que, pel creixement del nostre projecte, ens cal mantenir la marca de manera ben visible.
El principal problema que tenim en tot açò és que algú estiguera temptant d’apropiar-se de les ganes d’unitat que té la ciutadania, arribant a creure’s que la confluència és ell, culpabilitzant als altres de què no s’haja donat i hipotecant, per un grapat de vots, la possibilitat de sumar.
Ignasi Garcia Felip
Portaveu de Compromís per Castelló